Bits

Estava obsessionat amb aquell pensament: on anaven a parar els bits que un retalla i que després no torna a enganxar? 
Sí, com quan un prem control+x i el contingut codificat en 0 i 1 es manté als dits d’una forma invisible per tornar a aparèixer quan tecleges ctrl+V… O quan copies, amb el botó del ratolí i selecciones copiar… Allò que estàs fent fa invisible una cosa que hi és. La guardes i més tard la tornes a enganxar, en una altra banda o al mateix lloc.

Amb una ordre, hom captura unes paraules i les emmagatzema en una dimensió invisible… Una dimensió que supera la nostra ment, perquè no la podem tocar  ni escoltar, només la podem veure o deixar de veure. Una dimensió que necessita electricitat per existir. Tanmateix, però, una dimensió que sabem que hi és i que creïem entendre.
Perquè, sí, un pot comprendre què és un ordinador; fins i tot, assumir que existeix Internet perquè hi podem “navegar” sense que el nostre cos es mogui del lloc… Però, realment, ho podem entendre? O només ho acceptem… Som capaços d’assimilar de quina manera les infinites combinacions binàries dónen forma a pensaments, imatges i sons? Tots aquests continguts viuen en una dimensió que no podem tocar ni palpar. Una dimensió que veïem i que accepta moltes direccions: davant, darrera, amunt, avall… Però que per fer-ho té unes ordres concretes que nosaltres comuniquem a través del teclat, el ratolí o el dit. Una dimensió que podem imprimir, guardar, copiar o enviar a qualsevol lloc del món.

I en aquesta dimensió que ens traspassa, perquè és invisible i no es deixa tocar, és on viuen els nostres pensaments, les nostres feines i part de la nostra vida… I tots ells hi són fins que decidim tallar-los per portar-los a un altre lloc i llavors els perdem sense voler i no apareixen mai més. I és aquí on em pregunto, on van a parar els fragments d’informació que nosaltres retallem i que no tornem a enganxar? 

Imagina que estàs en mig d’un procés amb una feina i vas modificant el document. A vegades retalles i enganxes però, en altres ocasions, retalles i deixes de fer allò que estàs fent perquè la realitat (la de les 3 dimensions que nosaltres percebem), t’obliga a canviar els plans per ocupar-te d’un altre assumpte. I en aquell moment, els bits d’informació es queden presoners dels teus dits o del ratolí i ja no tornen. Perquè quan continuïs amb el que feies, ja no recordaràs que havies tallat una informació que volies enganxar… I en aquell moment, la informació aparentment despareixerà. 

Però si hi era, no pot desparèixer -que diuen les lleis de la física-, perquè saps que la matèria no es destrueix. I si és així, és que allò que existia en forma de 0 i 1, ha de seguir existint, en algún lloc. Perquè hi deu haver un lloc on hi va a parar totes les deixalles i escombraries de la nostra feina transformades en bits d’informació fragmentada i inconnexa… I, de la mateixa manera que passa amb les escombraries (en 3 dimensions), a vegades hi cau una cullereta o alguna cosa petita que no havia de caure i que ningú no veu ni recorda… I segur que allà, en la dimensió binària, hi comença a haver un munt de deixalles sense control abandonades a diari per milers de mil·lions d’usuaris d’arreu del món. I on és que van a parar els 0 i 1 quan els tallo amb ctrl+x?
I quan faig un ctrl+z i començo de nou?

Dos segons més tard, lluitava amb monstres vestits de pallasso sobre un núvol de llana… ZZZZzzzzZZZZ

Llegir més: https://365relats.webnode.cat/news/bits1/