El dia que l’a va marxar

El seu vestit té olor de net… O, si més no, és el que li diu el seu cervell mentre se’l treu… El vestit, evidentment (que no el cervell). El vestidor és enorme, excessiu per ser del seu ús exclussiu. Però no ho vol reconèixer. És súper bonic! És estupendu! -es diu sempre l’Iris-. És just tenir-ne un -ho diuen les meves conegudes-. Ni que no puguis omplir-lo en dues vides…

El vestit, doncs, de floretes liles i grogues, sobre un fons grisós, és dins l’escriny. Pot ser en un moment futur, -si el sol, el vent i els complements que hi combinen es conjuren-, les floretes podrien sortir de nou del vestidor. I veurien gent i sorolls, colors i olors. Sentint que són vives i que vesteixen un cos (sentit estricte del seu existir).

I, en el precís moment, els llums es clouen. Descendeix el teló. Moment de foscor i silenci en que els colors no es veuen, però es toquen les textures i es freguen les olors.