El maletí

En obrir-se les portes del vagó del metro el vaig veure aixecar-se d’una revolada, com si de sobte s’hagués adonat que havia arribat a la seva parada.
Ell, que sempre anava tant ben vestit i arreglat, d’aquells homes que semblen sortits d’un anunci de felicitat, havia estat a punt de passar-se la seva parada…
Quan les portes es tancaven, vaig fixar-me que s’havia deixat un maletí recolzat a la paret, als peus del lloc on seïa. Ja no quedava massa gent al vagó i, sense pensar-ho gens, un impuls em va fer anar a buscar-lo, sense ni tan sols haver pensat què faria després.
Tant dissimulada com vaig poder, vaig aixecar-me i vaig anar a seure al mateix seïent que ell havia deixat lliure. Vaig agafar el maletí i me’l vaig posar sobre les cames. No m’atrevia a orbir-lo encara -fins que baixés del vagó-, -vaig pensar. No sabia si algú s’havia fixat en el que acabava de fer i vaig mirar discretament al meu voltant. El cor em bategava depressa.
– Propera parada, FONDO… – Va resar la gravació per la megafonia.
Em vaig aixecar per baixar, maletí en mà. Un cop a l’andana, vaig buscar un lloc per seure (tot era buit) i vaig esperar que la gent sortís.
Vaig veure que el maletí tenia combinació, però que no estava posada. N’hi va haver prou amb accionar els botons i el maletí es va obrir. Dins noi hi havia res. Només una agenda i una targeta de visita amb el nom d’un comercial d’empresa. Vaig obrir l’agenda, però només estava escrita fins a la meitat. La resta de pàgines estaven en blanc, només barrades per una ratlla que en tatxava en diagonal, de dalt a baix. No hi havia anotacions, telèfons, ni dibuixos ni cap mena de missatge, la meitat de l’agenda estava en blanc.
Era estrany, -vaig pensar-, ja estàvem al mes de desembre i hauria d’haver fet servir totes les pàgines que estaven tatxtades.

A la primera pàgina, però, hi havia un nom i l’adreça d’una empresa. Em vaig fixar que el nom era el mateix que sortia a la teargeta de visita, així que vaig concloure que aquell home que jo veiea cada matí al metro es deia Josep Cadafalch Esteve i que era comercial d’una constructora de la ciutat. Per un moment, em vaig veure a mi mateix, furgant les coses d’un desconegut i em vaig sentir ridícula. Mai abans no havia fet una cosa semblant… Però la meva follia va continuar i em vaig trobar trucant a la feina per dir que arribaria a mig matí, que havia de resoldre un assumpte urgent imprevist. Estava decidida a deixar-me portar per l’impuls d’anar a trobar-lo per tornar-li el maletí.
Jo mateixa em vaig autoconvèncer que aquell pensament era la millor opció. Havia d’anar a trobat aquell desconegut amb qui cada dia compartia vagó. I és que, com a bons animals de costums, cada dia intentàvem pujar al mateix vagó, supos que per seguir amb les mateixes rutines que ens fan sentir bé. Aquelles que, sense adonar-nos-en, anem traçant en el nostre dia a dia per reconèixe’ns en el camí.
Pocs minuts van passar fins que em vaig daixecar per anar a trobar el desconegut-conegut de qui ja sabia el nom i la professió.

Durant el trajecte, vaig provar d’imaginar-me com era la vida d’en Josep Cadafalch Esteve. Segurament estava casat, ben casat, amb una dona de físic despampanant i grans pits siliconats; pare d’una parelleta de bofons hereus, nen i nena, rossets i blanquets com els dels millors anuncis. I és que en Josep debia tenir una bona feina perquè portava un maletí de pell bona -no una imitació- i, tot i que no tenia una marca coneguda (no en veia cap etiqueta) estava clar que era de gran qualitat, segurament feta a mà.
Me l’imaginava visquent en una bonica casa a un barri benestant a les fores de la ciutat… Pot ser fins i tot a una urbanització d’algun poble de les rodalies de la ciutat.
Capficada en aquests pensaments, vaig desfer el trajecte en metro i vaig caminar fins a l’adreça que sortia a la targeta. Així, 20 minuts després, estava a la porteria de l’edifici on hi havia el despatx del senyor Cadafalch.
Quan estava a punt de pitjar el botó de l’intèrfon, vaig girar-me i vaig mirar el parc que hi havia just al davant. I llavors el vaig veure, assegut a un banc, sol, el meu descongut-conegut. Absent, mirant les pedres del sorral, amb un diari doblegat al costat.
Em vaig sorprendre, no l’esprava allà. La seva imatge al parc m’acabava de deixar descol·locada. Jo havia imaginat que el trobaria al despatx on primer hauria hagut de parlar amb la seva secretària per dir-li queè havia vingut a fer.
Com si ens haguéssim connectat per un segon, mentre el mirava, va aixecar els ulls del terra i les nostres mirades es van creuar. Em va mirar fixament, amb una expressió que barrejava sorpresa i incredulitat, com si reconegués el meu rostre. Llavors, va mirar el maletí, que sí va reconèixer. Vaig anar cap a ell, mirant de no incomodar-lo. Malgrat tot, la seva expressió havia canviat i ara tenia un aire de tristesa i nerviosisme i mentre m’acostava cap a ell, es va posar dret i va caminar. Quan vam ser un davant de l’altre, un fil de veu dubitatiu em va sortir de la gola:

– Crec que aquest maletí és seu, se l’ha deixat al metro… -que li vaig dir.

– Sí, és meu, gràcies… -em va contestar-. No calia…

– Oh, tranquil, no pateixi, no m’ha costat gens… -que vaig afegir, mentre ell estirava el braç per agafar el seu maletí que jo encara tenia a les mans.

En aquell instant, quan li vaig donar, vaig fixar-me en l’expressió trista i grisa dels seus ulls… No m’hi havia fixat mai, però els seus ulls eren d’un blau-grisós profund. Sabia com era el seu aspecte, però mai no m’havia fixat en els detalls.

– Moltes gràcies, ara haig de marxar… -Em va dir.

– Oh, sí, és clar, vagi, vagi, que potser l’estic entretenint i l’esperen al despatx…

– Sí, vaja, tant de bo fos així…

I mentre deia això va girar cua i va marxar cap a l’altra banda del parc, en direcció oposada a on era el seu despatx.

Mentre el veia allunyar-se, sense un gràcies ni un adéu, vaig veure que la seva figura ja no era tant dreta i ben plantada… Caminava encorvat, amb el cap cot, les passes curtes, com cansades…

El meu desconegut havia canviat respecte la imatge mental que jo m’havia anat creant en veure’l cada matí al vagó. Dreta al mig del carrer, vaig entendre que havia d’espavilar-me per anar a treballar… Ja era mig matí i no podia arriscar-me a que el meu cap m’esbronqués pel retard.

Els dies següents a la nostra trobada, el desconegut senyor Cadafalch, ja no va tornar al vagó on jo l’havia vist cada matí durant els darrers tres anys. La nostra trobada al parc va ser el darrer cop que hauríem de veure’ns.

No en vaig saber res més i al cap d’uns mesos el seu rostre es va anar esborrant de la meva rutina diària i només el recordaria en certs instants fugicers, quan des de lluny, un maletí d’un home amb tratge em retornava la seva imatge.