Feia una dia de gossos, amb vent, pluja i fred. Sí, era l’hivern, però feia una d’aquelles tardes que la darrera cosa que li ve de gust a un és sortir al carrer i caminar deu minuts per anar a celebrar una bestiesa.
Lluny d’aquesta reflexió, en Pere tenia clar que havia de sortir a celebrar aquell dia: el dia que finalment havien tret els “bolardos” (o així li havia dit que es deien un del barri que parlava castellà).
Per a qualsevol persona, aquell fet hauria pogut semblar una tonteria. Però, en el seu minúscul i endogàmic univers de poble, la seva fita havia estat tot un prodigi.
Gairebé havien passat dos anys des del dia que va presentar la primera instància. A la qual van succeïr una segona i una tercera, i així fins a acumular-ne més de quatre-centes que guardava arxivades i ben classificades, en una carpeta antiga.
En Pere sempre havia pensat que el seu carrer, estret i poc transitat, era massa bonic per veure’s envaït per aquells pals de ferro que hi havien posat. Per a ell, allò, lluny de ser un objecte de protecció per als vianants, era un estorb de totes, totes.
En Pere viu sol, ronda la cinquantena i té una paga per invalidesa. Té molt de temps lliure i un cervell actiu. Ha viscut a la mateixa casa des que va néixer, igual que havien fet els seus avantapassat des de temps immemorials.
De més jove, no havia estat pas lleig, però tampoc no destacava per res d’especial. De família humild, però amb terres, havia estat l’hereu d’una casa plagada de dones. Per això, ell va quedar-se la casa familiar i va cuidar els pares fins que van morir, ara fa uns deu anys. Viu sol perquè no s’ha casat mai. Ha tingut amigues i amigues pagades per anar tirant, però no se li ha conegut mai una relació formal. Les males llengües diuen que una jove del poble li va trencar el cor i que mai més va trobar una dona que el satisfés. Tot plegat, l’ha acabat convertint en un home de 50 anys que viu sol, amb diners suficients per viure còmodament (sense excesos, ni privacions -que li deia sempre la seva mare-) i amb massa temps per perdre…
La idea de les instàncies li havia donat el barber del barri, amic-enemic de tota la vida, amb qui mantenia un pols invisible que uns cops anava de futbol i altres del temps o de qualsevol fotesa. Comparteixen les partides de brisca al casal del poble des de fa una pila d’anys. No el Casal dels avis, si no l’Ateneu. El mateix que els seus avis van ajudar a construir molt abans de la guerra civil. El barber, en Josep, cansat de sentir-lo queixar-se una tarda darrera l’altra, l’havia desafiat a presentar una instància per demanar-ho a l’Ajuntament, enlloc de marejar els seus companys de partida. I així va ser com el Pere, que és del morro fort i tossut com un mula, es va fer seu el repte.
Malgrat que cada un dels departaments i tècnics de l’Ajuntament (i fins i tot el mateix alcalde) li havien argumentat amb tota mena de reflexions el sentit de ser del “bolardos”, en Pere no es rendia i continuava entrant instàncies.
El personal municipal ja coneixia el cas i estava advertit sobre com calia respondre al senyor Margalluf, -que és com es deia el Pere de cognom. I és que ho havien intentat tot en el terreny de l’argumentació. Fins i tot l’havia rebut el regidor de turno en persona… I el propi alcalde hi havia parlat al carrer, quan l’havia trobat pel poble. Però tot havia estat en và. Res no havia fet aturar les instàncies. I és que en Pere tenia temps, tot el temps del món per treure del seu camí aquells objectes que veia cada dia i que no suportava.
El consistori havia encarregat un estudi d’urbanisme a un bufet molt important de la capital, per analitzar els pros i contres d’aquells objectes que protegien els vianants. Els resultats van ser portats a ple i debatuts entre els grups municipals presents. Hi havia molta controvèrsia, perquè l’opinió d’uns i altres havia anat canviat al llarg del temps i en funció del que concloïa l’estudi, on un tècnic becari havia redactat que ” donat que el carrer és estret, pot semblar que els “bolardos” esdevinguin un element perillós per als vianants i que dificulten el pas de persones amb mobilitat reduïda”. Aquella petita escletxa donava un munt d’arguments a en Pere i les seves 400 peticions. I, com que sempre prou sobre mullat, un regidor de l’oposició havia trobat totes aquelles peticions i havia fet seu l’argument que el tècnic exposava a l’informe. El ple va ser calent i ple de retrets i acusacions sense fonament, atacs personals emmascarats amb la causa del Pere. El resultat final, amb només un vot de diferència, havia estat a favor de la petició de retirar els pals. En Pere ho havia aconseguit.
La notícia, seguida per un munt de persones en directe, va causar absoluta eufòria en el Pere, que no acabava de creure’s que després de tant de temps aquells objectes desapareixerien aviat de la seva vida.
Dos dies més tard, els operaris de la brigada municipal retiraven tots els pals del trajecte, deixant el carrer net d’obstacles. I aquell dia havia estat avui pel matí. Per això quan a la tarda va sortir a fer el tomb amb el gos, va veure que al carrer ja no n’hi quedava cap. Aquella imatge el va embadalir i es va sentir més cofoï que mai, com si la petita batalla que havia començat ja feia dos anys hagués ben bé merescut la pena.
I va ser llavors quan va tenir clar que aquella proesa s’havia de celebrar, quan abans, millor.
Quan va tornar a casa va decidir dutaxr-se i afeitar-se per anar ben polit. Volia sentir-se elegant, com si fos un diumenge o un dia de festa. Es va replanxar la ratlla del pantaló fosc que feia temps que no es posava i va deixar-ho tot ben preparat per vestir-se juts després de veure la novel·la de la tarda.
Els núvols negres que començaven a tapar el cel no semblaven fer trontollar el seu pla de la tarda, així que es va agafar un paraigües i una gorra de llana abans de sortir i a quarts de sis, just en el punt en que comença a fer-se de nit, va ser a la porta de casa, ben vestit, afeitat i ple de colònia. El Marçal, de la botiga de verdures que hi havia al portal del costat, el va saludar efusiu amb un comentari sobre el seu aspecte elegant.
– Estic de celebració! -va constestar-li en Pere, mentre s’allunyava amb pas ferm carrer amunt.
A uns cent metres d’on el dia abans encara hi havia els “bolardos”, en Pere va aturar-se un instant a contemplar la bonica estampa que tenia ara el carrer sense aquell coi de pals que només estorbaven. I, satisfet, va continuar admirant cada mil·límetre d’aquella nova imatge de carrer del qual es coneixia tots els racons. En Pere, doncs, caminava segur i content, admirant la seva conquesta. El soroll va ser sec i colpidor. Tant, que les persones del carrer van sortir per finestres, portes i balcons per tal de veure què havia passat. I, el que cap d’ells no esperava trobar després d’aquell soroll de tarrabastall era la furgoneta de la bodega estampada contra la paret de la xarcuteria. I, davant la furgoneta, entre aquest i la paret, havia quedat atrapat el cos del Pere, mort a l’instant per la brutal embestida. La foto va sortir a tots els diaris de la comarca: no es veia el cos, però s’intuïa el dolor mortal d’aquell instant. Les ampolles trencades de vi es barrejaven amb la sang que havia quedat al terra.
Dies després, d’aquella escena tràgica i dantesca ja no en quedava cap record, i el “bolardos” van recuperar el seu espai al carrer.
WorldWideWomen 