Entropia

Ja era el migdia quan es va notar que el portava a sobre. Una mena de globus vermell li sortia per sobre el cap, penjant d’un fil invisible. Al primer moment, près de l’ensurt, va girar-se per buscar-lo, però l’estranya esfera es movia tan ràpid com ell i per molt que ell es girava, continuava tenint-lo al darrera.

Va adonar-se que la gent que caminava pel carrer el miraven amb cares de sorpresa, com si no entenguessin aquells moviments inesperats que feia al mig del carrer, com si lluités contra gegants invisibles. Llavors, va mirar cap enrera buscant algun aparador en el que poder veure reflectida la seva imatge. Quan el va trobar, va comprovar estupefacte que, efectivament, una mena de globus de color vermell flotava sobre el seu cap, per la part de darrera, com si li sortís del clatell… I ho va tenir clar, talment semblava que estigués al·lucinant… Si no havia près res més que el cafè i el bocata! -Que es va dir.

La rodona que ell sentia i veïa de reüll, que intuïa que era a sobre el seu cap, pel darrera, no era visible als altres. No sabia perquè, però només ell veïa aquell estrany objecte. Va mirar de tocar-se el cap, però tot i veure aquella cosa reflectida al vidre de la botiga, no podia arribar a tocar-lo…

D’on collons havia sortit allò? Què òsties estava passant? -Que es preguntava…

Malgrat tot, no tenia temps d’aturar-se a esbrinar què estava passant. L’esperaven a l’altra banda de la ciutat i el carallot de taxista amb qui havia discotit poca estona abans l’havia deixat al mig d’un embús. No tenia temps per parar-se a pensar en aquelles bestieses. Estava convençut que l’estrés l’empenyia a tenir al·lucinacions, doncs no hi havia una altra resposta possible a aquell estrany objecte.

Va començar a caminar de pressa, molt de pressa, per mirar de recuperar el temps perdut en foteses invisibles…

Mentre caminava, mirava de no pensar en aquella cosa rara que el preseguia. Com si en no pensar-hi, aquell objecte acabés per esvaïr-se i desaparèixer de la mateixa manera que havia aparegut.

Va caminar molta estona perquè la reunió a la que anava estava lluny i quan més caminava, més pensava en la merda de matí que havia tingut… Entre la suor i la mala llet, va començar a sentir-se cada cop més emprenyat… I així, quan més s’agobiava, més creixia aquell globus vermell. Al principi no se’n va adonar, però quan va doblar la seva mida, va sentir com si aquell objecte penjés a sobre el seu cap pesant cada cop més…

Però no podia parar-se per foteses, havia d’arribar a temps a la reunió. I això va repetir-se una vegada i una altra, fins que va ser dins de l’edifici i va pujar a l’ascensor per accedir a la 6a planta. No hi havia mirall dins l’ascensor, però podia percebre que la bola encara hi era.

Quan es van obrir les portes a la 6a planta, va creuar la sala, plena de taules amb ordinadors i persones amb pinganillo atenent trucades de telèfon. Ningú no el va mirar, ningú no va veure res d’especial.

A l’altra banda de la gran sala hi havia una porta on s’hi llegia sala de reunions. En ser-hi al davant, es va posar bé la corbata i l’americana, es va petinar els cabells i va trucar obrint la porta sense esperar resposta.

A la petita sala hi havia una gran taula de reunions on hi havia 8 persones esperant-lo.

La bola que penjava per damunt del seu cap havia crescut tant durant aquella estona que el pes que suportava sobre les seves espatlles començava a fer-se insuportable.

Va seure a la cadira que hi havia lliure, va obrir el maletí i va mirar de posar en ordre els seus pensaments, abans de començar a parlar davant aquelles persones. Les notícies que portava no eren bones. L’empresa passava per uns moments difícils i a ell li havia tocat explicar la notícia als seus col·legues. La direcció de l’empresa, una gent a qui no havien vist mai però que decidien el futur de les seves vides, havia decidit restructurar tot el negoci. D’ara endavant sobrarien persones, que va dir a tots. I, just en aquell precís instant que les cares dels oïents començaven a canviar per adquirir una expressió greu i preocupada, va veure atònit com apareixien petites esferes al cap dels seus companys… primer gairebé invisibles, però que creixien més i més amb les intervencions d’indignació que expressaven…

Després de molta tensió i algunes males paraules, tots els presents van deixar la sala de reunions…

No sabia perquè, però la seva esfera vermella havia començat a fer-se més petita ara que estava quiet i calmat… En canvi, ara veia com aquelles persones amb qui s’havia reunit sortien de la sala amb un globus sobre el cap.

Al cap de poques hores, quan va deixar el despatx, va comprovar atònit que totes les persones de la gran sala dels ordinadors lluïen una esfera vermella sobre el cap…