Habitació

Porto estona buscant la porta secreta que m’ha de dur fora d’aquesta habitació, a l’altra banda de la paret.
Sé que allà fora encara hi deu brillar el sol i que feia bon dia quan he entrat.
Des d’aquí dins puc sentir una mena de xiuxiueig. Pot ser són ocellets o la veu de nens que juguen a la vora.
Estic sola aquí dins. No recordo bé quan hi he entrat. Però així que he trobat el meu cos dins aquestes quatre parets, he sabut que em costaria sortir-ne. He mirat per tots els trams, però enlloc no hi veig rastre de cap porta. No hi ha finestres ni cap mena d’obertura, però tanmateix hi ha suficient aire i sembla que no s’acaba.
Un llum al mig de l’habitació m’il·lumina tota l’estona. Em comença a molestar perquè em sento cansada i m’agradaria dormir, però si miro de tancar els ulls, la claror encara es fa visible des de dintre de les meves parpelles. Com quan tanques el ulls mirant el sol i et sembla que encara el veus.
Fa estona, potser hores, que sóc aquí. Però no sé ni com hi he arribat ni com hi he entrat.
Em pessigo el braç per veure si és un somni, però el pessic m’ha fet mal i ha deixat una marca al braç que puc tocar. I no em desperto, perquè ja estic desperta, això segur. O pot ser és que somio que estic desperta en un somni que somio…
Tant hi fa. Ara no em puc concentrar només en això.
Deu fer hores que sóc aquí perquè em sento cansada i amb gana, molta gana. També tinc sed.
Miro de nou el meu voltant, però no hi veig cap mena de rastre de la porta.
I començo a dubtar de si realment hi haurà una porta secreta que em tregui d’aquest forat.
O potser és que sóc jo que haig de fer la porta. Miro. No hi ha cap material amb el que poder rascar el guix si decidís fer la porta jo mateixa.
Fa una estona he fet copets a totes les parets -tal i com he vist que fan a les pelis per saber si darrera una paret hi ha algun forat-. Però és clar, com que no sé com sonen les parets buides, no puc saber si ho són o no. Aquestes, les que he tocat, sonen totes iguals: toc-toc. Així que no puc apreciar-hi cap diferència. No sé si perquè no en sé o perquè realment sonen totes iguals.
Em miro les mans: encara em fan mal els artells dels copets que he anat fent.
Vaig vestida de forma normal, com un dia qualsevol: texans, samarreta i bambes. Així que suposo que venia d’una lloc qualsevol i que fora no hi feia massa fred. No tinc jaqueta ni gersei. Però tampoc no recordo en quina època de l’any estem. Com si en entrar en aquest espai hagués perdut qualsevol record del que hi ha fora.
El més sorprenent és que no em sento malament d’estar aquí dintre. Només m’angoixa no saber com sortiré ni com hi he entrat. Estic calmada, potser pel cansament, potser perquè em sento bé malgrat tot.
Segueixo pensant que hi ha d’haver una porta, en algun lloc… Sempre m’han dit que tot el que entra ha de poder sortir. Doncs en el meu cas hauria de ser igual.
Però on deu ser la maleïda porta? O no la veig perquè de tant cansats com tinc els ulls, ja no puc veure els matisos del que m’envolta? O serà per què encara tinc por de sortir perquè no sé què hi ha allà a fora?
Qui sap… Hauré de seguir-hi pensant… Però també és cert que tinc moltes ganes de marxar, de respirar, de córrer o de passejar. Tinc gana i tinc sed. Això segur.
Vull sortir? Puc sortir? Sortiré mai?
No em puc deixar endur per pensaments que em desesperin, però tampoc no puc calmar les sinapsis vertiginoses que sento.
Estic tranquil·la. Cansada, però tranquil·la.
Para una mica la cadena de pensaments… Ja va bé perquè els monòlegs són esgotadors… Et descarreguen la bateria, s’apoderen del teu sistema nerviós fent-lo estar pendent de tot el que passa. Si pogués parlar amb algú… Si pogués resoldre totes les preguntes, segurament podria sortir perquè trobaria la porta. Però no hi ha ningú. Només jo. Sola aquí dins. Sola amb mi mateixa. Mateixa, sola amb mi. Mi, sola, amb, mateixa. Ja no té sentit. Les paraules s’escapen igual que es difumina la sensació de què feia abans d’entrar aquí dintre.
I si jo mateixa tinc la clau de com sortir d’aquí? Remeno les butxaques del pantaló. No hi ha res. La samarreta no té butxaques. Em palpo el cos per si trobés alguna cosa que no sabés que duc. Però no. Sé tot el que porto a sobre. Ara mateix no hi ha motxilla. Només hi sóc jo.
Sec al terra uns segons mentre repasso un altre cop cada pany de paret. Són llises i blanques. Deuen haver-les pintat fa poc. O pot ser aquí dins no hi ha entrat mai ningú i per això semblen noves.
Res. Cap rastre. Tot sembla quadrar a la perfecció, sinó fos perquè jo sóc aquí dins i no sé per on he entrat ni per on sortiré.
Quan ja no puc més, obro la boca i provo de cridar. Fa tanta estona que no dic res en veu alta que em surt un crit entretallat, com eixordat. Per un segon em sembla ridícul que ja no pugui ni parlar. Tant com m’agrada a mi parlar! Així que ho provo de nou, aquest cop amb tota l’energia concentrada en les paraules que vull dir: dues. -Vull sortir!
I la meva veu ressona clara i neta enmig de l’habitació, tot i que jo estic asseguda a un costat.
I en aquest precís instant que l’admiració s’evapora casi deixant un petit eco, sento un clic, seguit d’un clac.
I, de sota la bombeta, al terra, veig com s’obre una mena de porta que es destapa. Al forat, una escala que baixa. No sé on em porta, tampoc sé com no ho he vist abans. He mirat les parets, totes. I el sostre. Però no he apamat el terra i la brillantor del llum que hi havia sobre no em deixava veure les petites fisures que ara em semblen tant evidents.
Sigui com sigui, ara tinc davant meu una escala que no sé ni on va ni d’on ve. M’alço i decideixo baixar-hi. Camino. Començo a baixar. No sé on em porta. Només sé que tinc moltes ganes de sortir d’aquí. No sé què hi ha allà, però no m’espanta perquè tampoc recordo d’on vinc. I sé, que dins l’habitació em sentia atrapada. Marxo. Ja veuré què hi ha a l’altra costat.
Em sento lliure: he sortit! Tant se val què hi hagi allà.