Magnòlies

Magnòlies

El llac d’Armengol, 2 d’agost de 1937

Estimada Leonor,

Ja fa temps que no ens veïem i pot ser trigarem encara a poder-nos veure. És per això que m’assento, avui que disposo d’una estona, a escriure’t una carta.
Tal i com està ara la guerra, no sé quan t’arribarà. Però tinc l’esperança que no serà massa tard.
A casa estem tots bé -Gràcies a Déu!-.

Sembla que les coses al poble són més senzilles que la ciutat i, de menjar, malgrat tot, no ens en falta. Si més no, el més bàsic. Cert és que també hi ha penúria i misèria, però les golfes encara són prou plenes de fruita i hortalisses de la darrera collita. D’oli tampoc no ens en falta. Aquest any les oliveres han produït molt i han fet un oli ben gustós…

T’escric tot això sense por de represàlies perquè confio que aquesta carta et serà donada en mà. La Maria de Cal Cisquet ha d’anar a Barcelona i m’ha promès que la prendrà amb ella i que l’amagarà fins que us la pugui lliurar.

La canalla va creixent. En Mateuet ja comença a caminar i la Natàlia xerra més que totes les dones del safareig juntes. I ca, la canalla ens puja depressa. Poc els queda per entendre quins temps viuen.
I els vostres? Com estàn la Marieta? I el Josep? Ell ja deu ser un homenet ben eixerit i la Marieta un bella nineta d’ulls blaus. Encara té aquells rinxols rossos?

La mare em dóna molts records per vosaltres i em demana com està la tieta Rosita. Fa temps que no en sabem res i el darrer cop estava molt ensopida. 

En Manuel, el meu Manuel, ha hagut de pagar més d’un favor perquè s’oblidessin d’ell. I, a Déu gràcies, que el necessiten per les seves mans prodigioses. Si no fos així, a hores d’ara, ja l’haurien fet pres o, qui sap, ajusticiat de matinada.
Al poble encara no ha passat, però a pocs quilòmetres d’aquí, a Marsalencs, un batalló de nacionals va matar 3 homes del poble que l’única pena que havien tingut havia estat despertar les envejes d’alguns dels seus veïns.

I, així, entre tot, anem tirant, fent que aquesta guerra es converteixi en una cosa habitual i quotidiana.

Aquí al poble, ha arribat un destacament de militars italians, amb comandaments importants. Van arribar ara fa tres dies, com vinguts del no res, i es van instal·lar, com si tot el poble fos seu. Ningú no ens ha explicat què hi fa aquí un destacament de militars italians, acampats en un poblet tant petit i perdut al mig del mapa.
I, per si no fos poca la murga, a més, se’ns han instal·lat aquí a casa. Sí, com t’ho explico. I sembla que s’hi quedaran uns quants dies més (no sabem quants).

Van arribar a la tarda, a l’hora que els homes de casa tornaven del camp. En Manuel i el pare van topar-se amb un nacional, de fet un veí nostre vestit de soldat, que els acompanava per explicar-nos que els oficials del destacament, havien decidit fer de casa nostra el seu centre de comandament. 
Així, en nom de no sé pas quina cosa, ens va explicar que aquells soldats italians, que no entenen res de castellà (ni molt menys català), es quedarien a casa nostra fins a nova ordre.
Sí, així mateix, tal i com t’ho explico.

D’oficials n’hi ha uns vuit i, a més, porten dos cuiners i un ajudant. S’han apoderat de la nostra cuina. La utilitzen durant el dia per preparar tots els àpats dels oficials. Mentre hi són, nosaltres no hi podem entrar. També han ocupat el menjador i la galeria, amb el que nosaltres, tots sis, hem de conformar-nos amb quedar-nos a la vora del foc i les estances del pis de dalt (on mai no hi fem vida, només de nit). Per dormir, marxen al campament, amb la resta de la tropa. 
El seu cuiner, que fins i tot porta els seus propis productes, els cuina delícies d’aquelles que fa temps que ni mengem ni podem trobar enlloc.
Quan hi són, la mare, el pare i l’àvia seuen a la vora del foc, mirant de fer passar la gana amb pa i oli, mentre esperem el nostre torn a la cuina de casa nostra.
Dóno gràcies a Déu que amb tot el que està passant, només ens toqui això.
Hem passat tanta por… Hem sentit tantes coses que expliquen de llocs on la gent ha viscut tragèdies, que aquest petit calvari nostre bé es mereix que resem un rosari en llatí.
El pare, però, té por. Com en té també en Manuel, que quan torna de la vinya fa cara de trist i cansat. Com abatut per tot el que passa i neguitós de pensar que poden venir a trobar-lo en qualsevol moment.

Oblidava dir-te que, amb aquesta carta, us enviem una petita ampolla d’oli del bo. Confiem que la Marieta us el farà arribar. L’ha d’amagar dels controls i si Déu vol, no tindrà cap problema. El seu pare, que és un d’aquells a qui tota aquesta guerra li està fent créixer la panxa i la butxaca, coneix no sé qui que li donarà un salvoconducte d’aquells que valen sempre. Ara per ara, poca cosa més us podem enviar.
Diu la mare que us repenseu això de venir tots cap aquí. Que ja mirarem d’encabir-nos, sigui com sigui. Això segur que no serà pas un problema.
Si us hi repenseu, no oblideu avisar-nos abans. Podeu trucar a ca la cartera i li demaneu que ens mani avisar. Cal que els italians ja hagin marxat.
Benvolguda, ja s’acosta l’hora de dinar i arribaran els soldats. Aprofito abans de despedir-me per encomanar-nos a Déu i a la Verge Maria perquè ens protegeixin i cuidin a tots.
Resarem per vosaltres i per tots nosaltres desitjant-vos salut!
Molts petons i abraçades de tots. 
Esperem de tot cor que molt aviat poguem estar junts celebrant amb joia el nostre retrobament.

Sempre vostres,
Natàlia