Un dia a la Terra

Obres els ulls amb la veu del locutor que, des de la ràdio, t’anuncia que ja ha començat un nou dia.
Mentre el teu cervell processa que toca despertar-se, un bombardeig d’informació et posa al dia (perquè cal estar informat) del que ha passat al món, mentre tu dormies.

Els somnis que has tingut s’esvaeixen durant aquest minuts en que la teva atenció se centra a processar el que escolten les teves orelles. I així, durant els 30 minuts que han passat des que has sortir del llit. Has combinat el so de l’aigua de la dutxa i les cremes que t’untes a la cara amb un assassinat brutal (violència de gènere -que en diuen-), la davallada dels mercats (que encareix la teva cistella de la compra i fa abaixar encara més el teu sou) i un cas de corrupció d’alta volada (que fa molt soroll mediàtic, però que segurament acabarà difuminant-se en un no res), entre altres notícies d’actualitat. I, per molt que creguis que això és normal, mai abans els humans havien estat tant pendents del que passa al món…

Mentrestant, al pis del costat, una família de quatre persones passa penúries per la maleïda crisi (que ha atrapat i enfonsat a uns més que a altres). Però tú no ho saps, perquè vesteixen amb roba que sembla nova (comprada a qualsevol lloc a preu rebentat perquè uns infants l’han cosida en situació d’esclavitud a l’altra banda del món). Com que van nets i ben vestits, mai no has pensat que poden ser pobres de veritat. Els hi queden quinze dies per fer front a un pagament que els pot costar la casa on viuen. I saben, que no ho podran pagar perquè fa mesos que a la casa no hi entra cap mena de sou ni subsidi.

Esmorzes unes torrades ben calentones i un batut de soja la mar de sa, mentre escoltes una tertúlia on tots s’indignen perquè l’equip del país anit va fer un partit de merda. I ni tan sols et pares a pensar que són a punt del col·lapse sanguíni, presos d’una ira absurda que els transforma quan defensen o ataquen l’equip que, segons diuen ells mateixos, porten al cor. Ni trobes a faltar que ningú no parli de les notícies que no són notícia perquè cap agència no les ha recollit. Els locutors, mentrestant, continuen perdent el temps i la salut amb reflexions estúpides.

La mare, que està a punt de veure morir el seu nadó per una infecció que es cura amb penicil·lina, fa dies que no menja ni dorm. Ja no té llàgrimes de tant plorar, però el seu patiment insuportable no interessa ningú. Avui al seu poblat no hi ha cap occidental amb càmera que pugui tuitejar la seva història al món… Si fos així, segur que en poques hores podria aconseguir una dosis de penicil·lia per salvar el seu infant, qui abans d’aprendre res de la vida, morirà perquè no surt a cap estadística.

I a tot això, tu ja ets dins el cotxe. Segueixes escoltant la ràdio i el programa avança amb nous continguts. Com que hi ha un embús a l’autovia (el mateix de cada dia) aprofites per actualitzar el teu whats i mires de respondre o llegir tot allò nou que els teus contactes t’han explicat. I ets sents tan ingeniosa que respons amb pensaments superficials… Alguns dels teus contactes, també fan comentaris… Altres, sembla que estan ocupats, però t’agrada pensar que els tens aprop… Encara que a alguns faci anys que no els veus ni els truques o que d’altres no comparteixin cap intimitat amb tu quan quedeu. Ni tan sols recordes que hi va haver una època en la que les trobades reals et causaven la mateixa emoció que un missatge de whats app…

I quan acabes, accedeixes a facebook amb el teu smartphone d’última generació, que costa tant com el sou de la dona de la neteja que treballa a la teva oficina i que ha agafat aquesta feina desesperada després de mesos a l’atur. Tant se val si li han abaixat el sou fins a un límit indigne. Ara és el que toca -que pensa ella per dintre-. N’hi ha que ni tan sols tenen feina -s’autoconvenç-.

La cua es belluga una mica i l’smartphone seu al seïent del copilot perquè has de conduir. Et guarda el munt d’actualitzacions d’estat que les teves amistats (moltes més que les que tens de veritat) han volgut compartir amb el món en un acte d’exhibicionisme social, on tots són guapos i feliços. Us agrada compartir la versió rosa de la vostra existència més grisa i rutinària.

Però avui no ho podràs llegir fins que surtis a esmorzar amb la teva companya-amiga. Aquella que et fa ràbia (perquè és més guapa i rica que tu), però amb qui no deixes de compartir esmorzars fent safareig de la resta de companys d’oficina. Rieu molt i diueu coses com -cuqui, estupendu i fashion-, mentre llanceu bales invisibles a tort i a dret.

Quan acabarà el dia, hauràs llegit i respost un gran nombre de missatges (correus, whats app i comentaris de facebook). Hauràs guardat un munt de coses xules als teus pins de pinterest. Perquè aquesta aplicació mola i tot és tan cuqui que t’agrada pensar que un dia, quan tinguis temps, faràs totes aquelles cosetes tan diferents que vas guardant. El que no vols entendre és que de tot allò que guardes mai no en faràs res… Ets víctima d’un síndrome de diògenes modern, que no saps si ja s’ha descrit mèdicament o té un nom d’aquells que aviat tots aprendrem: acapares informació, contactes, imatges i ocurrències com si tot allò et conferís un poder especial, invisible, que dóna valor a la teva existència.

I després de sopar, quan iniciïs el ritual del bany (desmaquillar, higiene bucal i còctel de cremes que ho han d’allisar tot), ni tan sols hauràs separat les teves escombraries on hi conviuen burilles de cigarreta, restes del teu menjar ecològic i mooooolt sa, bastonets de les orelles o les restes d’un tampó (és clar que aquest mes tampoc no t’has quedat embarassada) amb els plàstics, tetra-briks i les llaunes de refresc energètic, que has près abans d’anar al gimnàs.

Després de tot això, t’estires al llit, apagues el llum i recordes com de guai ha estat el teu dia. Ja no recordes cap de les notícies que has sentit aquest matí (malgrat que algunes t’han impactat molt), ni cap dels comentaris enginyosos que has fet en els teus missatges.

I mentre dormis, un munt de coses passaran al món. Però demà, quan et llevis, no les sabràs… Només escoltaràs aquelles que una gent que ni coneixes triï per explicar-te l’actualitat del nou dia.

I dorms còmodament, en un llit estil suec, del que n’hi ha milions per tot el món, perquè és barat però confortable. I de nit, el teu smartphone es carrega perquè demà quan et llevis puguis saber-ho tot. I encara durant el dia no tinguis una sola conversa sincera, podràs seguir connectada a aquest món tant cuqui, amb tantes coses xules, comoditats i llibertats.